núria albó

Del llibre “La Garriga submergida”

QUAN EM PASSEJO PEL MEU POBLE, SOVINT VEIG tot el que ja no hi és, com si fos una petita Atlàntida que les ones de mar s’haguessin empassat. A les hores tinc ganes de fer-la reviure en les paraules i aquests són alguns dels poemes en què he anat evocant i enyorant paisatges i persones perdudes en el temps que tot s’ho endu. Núria Albó

TARDOR

Què hi ha de nou? Sí mira, anar tirant,

el cas és no encallar-se.

Però les fulles que eren dalt dels arbres

ara s’han ajagut a terra del Passeig

i fan soroll si hi passes

i les trepitges suaument.

L’home que ha d’escombrar-les per deixar el poble net

començava tot just a poder amuntegar-les,

que totes l’han volat agafades al vent.

És la tardor com sempre i aviat serà l’hivern.

CORREDORS AL PASSEIG I

Les fulles dels plataners han caigut.

Aquesta hi ha presagia de neu.

La humitat s’enfonsa en la sorra molla.

No hi ha ningú al passeig emmudit.

Trigo vint-i-cinc minuts a arribar

al final, el bosc fosc de Malhivern.

Uns corredors, amb bambes i xandall

Ja tornen amb la caputxa posada.

Parlen sobre les juntes directives.

A cada passa trepitgen els crits

d’implacables superiors de ferro

o fulles mortes per el fred que s’acosta?

Jo no m’he fixat pas en tot això.

Al cap d’uns segons les passes marxaven

i la remor de les fulles emmudia.

He mirat el nuvolet de l’alè

d’un d’ells, penjat en una branca baixa

(al voltant d’una fulla encara verda):

S’arrapava com podia a la vida.

Canon EOS 400D DIGITAL 14/11/2010 12:21 per jrrof