la baldufa aturada contempla la pluja

l
el respatller de la cadira s'escolen gotes
gotes i reflexe
brilla com un mirall
el joguet s'ha unit a la festa
el tendall s'escolen gotes
era de nit
Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer
vent del dia,
m'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està
buit
—car hom beu molt—, de restes de vianda
ja freda als plats —car hom menja a deshora,
de pressa i malament—,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.
• Joan Vinyoli, «L'acte darrer», dins Realitats (1963)
APUNT: La llevantada que em sofert aquets dies, ha fet
que esteséssim sota la pluja constat, el nostre pati, ple de fulles de les
moreres, reticents a caure, però les pluges s’han encarregat a fer-les
volar. Tot n’és ple, oferint un espectacle màgic, brillant, únic. Josep