el silenci el so

03/06/2016 Ahir a la biblioteca  garriguenca, va ser presentat un llibre de POESIA COMPLETA Lluís Solà (de 1.052 pàgines)

Ell joiós va recitar-nos un poemes, amb cara de satisfacció, a pesar de la seva seriositat, varen ser poemes escenificats.

Va dir que agafa el trenc a Vic per passejar per la Garriga, el modernisme, la natura, els camps d’oliveres.

“Pietat és la frisant-se de dolor! va citar a “Miquel Angel la genialitat del home”. Va posar molt d’en facis, va repetir-ho moltes vegades... “els poemes de la pàgina 336-356”

Molt abans de la presentació, ja el havia comprat Ernesto de l’Esplai tenia la parada feta, vaig saludar-lo, ell es de Vic i del 40 i jo del 43, va ser a l’entrada on me’l va dedicar. Josep

“el poema de la pàgina 336”
Quan de sobte sorgeix dins el silenci el so,
què passaria si només, però, una vegada,
una sola vegada, el so gosés abandonar
temor i angoixa i el ferreny domini
d’acers i escumes, i pogués saber
i més enllà de riu solqués la música
i en la simplicitat signifiqués?
Què passaria si un sol so, el so sense frontera,
gosés una vegada, i el cim de la nuesa
aplegués els murmuris i les veus i els sons,
i els focs que en l’aire cremen, i l’alè obscur del vent,
l’eixut udol del roc, la remor de les coves,
i de tanta abundor s’alcés una palmera,
immòbil, clara, unànime, del que és?
I si la mar i l’escuma esdevinguessin sols oïda
i l’oïda només sentis la música inoïda?

“el poema de la pàgina 356”

17

Pica la pedra amb el martell,

pica, trenca la pedra, obre-la,

escampa’n arreu els bocins,

esberla la pedra amb l’escarpra,

pica, obre el camí cap endins,

lleva l’esberla de l’esberla,

engrunada, aspra i resplendent,

com la sorra dura de l’ara,

com la pols innocent del temps,

pica ben fins que no trobis pedra,

enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,

descabdella la fosca mina,

esberla, fica’t cap endins,

excava la calor sobtada,

obre la pedra, obre l’obert.