josep rof rof

josep rof rof
Per la cadira soc passejat i passejo, el paraigües, la gorra, la bossa, la motxilla, el meu somriure, la cara d’enfadat, el meu cansament per els dinou anys d’ELA, molts ens han deixat “feia fotos per ells”, ara es tot silenci, un silenci sepulcral, sols la mar brama per ells. Josep

dissabte, 14 de juny del 2014

Corpus imaginari

esmuc
ESCOLA SUPERIOR DE MÚSICA DE CATALUNYA

Corpus imaginari
Les músiques de Corpus
Concert final de carrera de
Marçal Ramon i Castellà

divendres, 13 de juny de 2014
Teatre de la Garriga – El Patronat














“Encara com sones vell acordió, 
estira i arronsa, reprèn la cançó”

Marçal Ramon i Castellà

Nascut el març de 1992 a Lliça d’Amunt. Nòmada enamoradís del Vallès Oriental. Violinista frustrat i acordionista diatònic per fortuna. Va abandonar el violí després de deu anys per tocar l’acordió diatònic, instrument amb el qual es guanya la vida. Humil estudiant de l’ESMUC i caramboles intèrpret. Defuig els virtuosismes i qualsevol  tipus de protagonisme interpretatiu. Vivaç defensor de l’instrument com a mitjà, no com a finalitat. El seu màxim desig és ser un missatger més de la música tradicional del nostre país a les següents generacions. Explorador a pals de cec de nou horitzons per l’acordió diatònic. Emotiu amant de la cultura tradicional popular catalana, la seva música. Compositor i arranjador. És feliç quant pot seure amb un avi ple d’històries per explicar i cançons per ensenyar. Ballador infatigable de jotes, rumbes, sardanes, contrapassos i ball pla. Admirador de grans mestres que l’han ensenyat a viure i a aferrar-se a la terra. Li sembla recordar que de petit va guanyar algun premi de poesia. 

 Comentari: Anava fent camí cap a casa, el Passeig vaig saludar uns amics, xerrant vàrem explicar-me que anaven al Patronat doncs tocava  l’acordió un jove conegut d’ells. He fet una gran passejada, he fet fotos a la inauguració d’un Nou Parc (sud/oest) és el nº 15 de Pilarín Bayés, de nom El Patufet. Vaig cap a casa. En continuar l’explicació, venç el cansament i canvio d’opinió, el tres fem via al Patronat, a mig camí truco a casa per comunicar la tardança, al bar xerrem mentes prenem un refresc.
Noi! a valgut l’estona, un espectacle mai pensat per mi. Gracies amics per la insistent convidada. Josep

1 comentari:

  1. La vida sempre dóna sorpreses agradables. Aquesta que expliques és una. Una abraçada.

    ResponElimina

opina opina

un poble apte per tothom

BLOG obert, per opinar sobre la vida i convivència a La Garriga, denunciar impediments per circular amb la cadira de rodes, deteriorament del mobiliari urbá, o qualsevol cosa a millorar, també mencionar les millorades, tot espera’n l’arranjament del centre, serà totalment adaptat. Quina il-lusiò passejar-m'hi...
http://opinemlagarriga.blogspot.com // opinem@gmail.com