Misael
Alerm ha publicat "Vell país natal" amb Adia Edicions.
Hi
ha moltes tempestes en els versos de Misael Alerm (La Garriga, 1990). Pluges
d’estiu intenses, sotragades d’aigua que esquitxen i trenquen l’aparent calma,
o bé desperten i obren els ulls. L’aigua fèrtil de l’escriptura, del discurs
que corre, com un rierol capritxós, que es ramifica i avança cap al bosc de
l’infinit: “El so no reposa/ fins que para de ploure/ i, encara de tant en
tant,/ el tambor vibra,/ moll de tinta”. La dificultat de transformar el
paisatge en vers, de retrobar els sons naturals i encarnar-los en paraules
també és descrita en alguns versos: “Confondre’ns i enfonsar-nos/ cap al primer
tel del text,/ el més fràgil, l’amagat:/ trobar el lloc on reposar el cap/ i
que no llisqui”.
Ens
ve al cap la textura de bosc, l’olor de la fusta i l’herba molla, i l’ombra
“del que omple de móres la taula al setembre i porta les pales de jugar”.
Misael Alerm invoca el Vell
País Natal: un
mosaic de converses, sons de bosc pescats amb la canya de Joan Brossa, els
poemes de Blai Bonet o el record dels somnis d’Álvaro de Campos. Un futur
desolador entra en escena: “Avui en dia és sabut que les mans i els arbres
vénen/ [de les màquines” i Misael Alerm s’hi enfronta: “Per on caminem, si per
les perifèries del cos o dels nostres paisatges és pràcticament indiscernible i
de tota manera molt poc rellevant. La nostra feina, feta d’amagatotis, de
rebuscar entre les deixalles, és adhesió a la veu, cada cop més permeable”. El
poeta s’aixopluga en petits recers, l’ombra d’un còdol, la taula d’escriure i
corregir, els sucs de la tendresa.
tanta
cervesa només espesseix més la por
lents i
perduts com sempre, a les palpentes,
ni demanem
ni llum ni la finestra ni l'interruptor,
gràcies
ja només la
paret on poder soterrar
el genoll
amb molta violència i llepar la sang
plorant una
mica i també
les
llàgrimes, llepar l'ull salat de l'altre,
potser una
mica així ferint-nos les retines
Demà missa
Els homes vells a
dins l’asil
apurant
cada
cigarreta fins al plàstic
i els filtres esbargits per terra
a peu de
paret
i
a peu de
paret és on ho veig allò
que podrien
ser
quatre
bombetes penjades
entre dos arbres
pagès de
quatre i vuit anys
(de fet la
petita i el gran
també es
porten molt bé
tot i la
divergència d’edat)
que corren
jugant excitats
per
l’explosió de riure i les
vint
persones de més a la plaça
el boig del
poble
entremig
sorprès de
portar
un got de plàstic
a la mà
amb un vi
de diumenge
de tots
asseguts a la taula i al mig
el porró,
i els
quatre balladors ensinistrats
pel paio de
l’escenari
i les
mosses
i també la
noia que és de fora
i el gos
que es passeja espantat
i algú que
el persegueix
i al mig de
tot
allò tant
poderós:
l’acordió
de festa.
Marata, juliol del 2007
APUNT: Amb petit comité, al barri de Les Roques a la Garriga, al costat de l'aigua del Congost, amb un diumege ENDIUMENJAT !!! Em escoltat POESÍA del
garriguenc Misael Alerm. Josep
