josep rof rof

josep rof rof
Per la cadira soc passejat i passejo, el paraigües, la gorra, la bossa, la motxilla, el meu somriure, la cara d’enfadat, el meu cansament per els dinou anys d’ELA, molts ens han deixat “feia fotos per ells”, ara es tot silenci, un silenci sepulcral, sols la mar brama per ells. Josep

diumenge, 7 de maig del 2017

misael elerm






Misael Alerm ha publicat "Vell país natal" amb Adia Edicions. 
Hi ha moltes tempestes en els versos de Misael Alerm (La Garriga, 1990). Pluges d’estiu intenses, sotragades d’aigua que esquitxen i trenquen l’aparent calma, o bé desperten i obren els ulls. L’aigua fèrtil de l’escriptura, del discurs que corre, com un rierol capritxós, que es ramifica i avança cap al bosc de l’infinit: “El so no reposa/ fins que para de ploure/ i, encara de tant en tant,/ el tambor vibra,/ moll de tinta”. La dificultat de transformar el paisatge en vers, de retrobar els sons naturals i encarnar-los en paraules també és descrita en alguns versos: “Confondre’ns i enfonsar-nos/ cap al primer tel del text,/ el més fràgil, l’amagat:/ trobar el lloc on reposar el cap/ i que no llisqui”.
Ens ve al cap la textura de bosc, l’olor de la fusta i l’herba molla, i l’ombra “del que omple de móres la taula al setembre i porta les pales de jugar”.  Misael Alerm invoca el Vell País Natal: un mosaic de converses, sons de bosc pescats amb la canya de Joan Brossa, els poemes de Blai Bonet o el record dels somnis d’Álvaro de Campos. Un futur desolador entra en escena: “Avui en dia és sabut que les mans i els arbres vénen/ [de les màquines” i Misael Alerm s’hi enfronta: “Per on caminem, si per les perifèries del cos o dels nostres paisatges és pràcticament indiscernible i de tota manera molt poc rellevant. La nostra feina, feta d’amagatotis, de rebuscar entre les deixalles, és adhesió a la veu, cada cop més permeable”. El poeta s’aixopluga en petits recers, l’ombra d’un còdol, la taula d’escriure i corregir, els sucs de la tendresa.
misael alerm


         CHARLES BAUDELAIRE

tanta cervesa només espesseix més la por
lents i perduts com sempre, a les palpentes,
ni demanem ni llum ni la finestra ni l'interruptor,

gràcies

ja només la paret on poder soterrar
el genoll amb molta violència i llepar la sang
plorant una mica i també
les llàgrimes, llepar l'ull salat de l'altre,

potser una mica així ferint-nos les retines






Demà missa

Els homes vells a
dins l’asil
apurant
cada cigarreta fins al plàstic
i els filtres esbargits per terra
a peu de paret
i
a peu de paret és on ho veig allò
que podrien ser
quatre bombetes penjades 
entre dos arbres
pagès de quatre i vuit anys
(de fet la petita i el gran
també es porten molt bé
tot i la divergència d’edat)
que corren jugant excitats
per l’explosió de riure i les
vint persones de més a la plaça

el boig del poble
entremig
sorprès de portar
un got de plàstic a la mà
amb un vi de  diumenge
de tots asseguts a la taula i al mig
el porró,
i els quatre balladors ensinistrats
pel paio de l’escenari
i les mosses
i també la noia que és de fora
i el gos que es passeja espantat
i algú que el persegueix 

i al mig de tot
allò tant poderós:

l’acordió de festa.
Marata, juliol del 2007

APUNT: Amb petit comité, al barri de Les Roques a la Garriga, al costat de l'aigua del Congost, amb un diumege ENDIUMENJAT !!! Em escoltat POESÍA del
garriguenc Misael Alerm. Josep

dimarts, 18 d’abril del 2017

poemes núria albó


 Núria Albó i Corrons (la Garriga, 2 de juliol de 1930) és una escriptora i política catalana.

El 2010, en el marc de l'Any Núria Albó que l'Ajuntament de La Garriga va decidir celebrar amb motiu del seu vuitantè aniversari, es va assignar a la Biblioteca de La Garriga el nom de “Biblioteca Núria Albó de la Garriga”
Núria Albó
poemes infantils

L'arbre i la primavera

La primavera és aquí
ho han xisclat les orenetes.
La primavera ha arribat
tots els arbres han brotat.

Ha bategat altre cop
el cor profund de la terra.
Torna a pujar tronc amunt
nova saba i nova llum


 LA PRIMAVERA

Aquest matí, d’amagat,
ha arribat la primavera.
La duia penjada al bec,
tot xisclant, una oreneta
L’oreneta ha alçat el vol
i amb un cop d’ala lleugera
ha segat un raig de sol
i ha florit tota la terra.


Lluna

Lluna nova, peix al cove,
quart creixent, gep a ponent.
Lluna plena el mar remena,
quart minvant, gep a llevant.

Quatre cares té la lluna,
dues com grill de llimona
una que ningú no ha vist
i una de cara rodona.
On és el vent?

On és el vent, que el sento i no el veig?
Xiula dalt dels arbres, xiula pels carrers,
em xiula a l'orella cançons i secrets.
Em fa pessigolles, m'estira els cabells
però quan em giro el sento i no el veig.

 

La família

Gendre i nora,
sogre i sogra,
pare i mare,
tia i oncle.

El nebot i la neboda,
el cunyat i la cunyada.
Néts i nétes d'avi i àvia.

Els cosins per cada banda
i potser alguna besàvia.
Ai, qué llarga és la família!
Ai, que n'és, de complicada!


 El peix

Tens la cua
virolada,
tens escates
molt lluents.
Tot nedant
obres la boca,
però sense dir mai res.


L'alzina i el roure

 L’alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.

L’estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja
ja no són iguals.

Les fulles del roure
se’n van a l’hivern.
L’alzina les guarda
per no tenir fred. 


Aigua matinera, rosada de prat
Dius bon dia a l'herba, dius bona hora als camps.
Aigua riallera de dintre els bassals
Quan el sol et crida, hi vas amb un salt.


El meu petit homenatge a la nostre poetessa, aquesta il·lustre garriguenca, que camina cada dia de casa seva fins el centre, tirant un carretó de la compra, apomada amb un bastó, ella no ho sap... però m’agrada observar-la, té una pujada molt costeruda, anant baixada, tornant pujada, pas a pas carregada d’anys, el carretó i el bastó va vencent el esforç del camí.
Sol prendre un cafetó a Can Xavi, sempre acompanyada i amb molta conversa, de tant en tant fa un cigarret.
Ella no ho sap, tinc el llibre “La Garriga Submergida” que hi ha poemes seus. Després de Sant Jordi, si no he trobat algun llibre seu, li portaré per que me’l signi.
Sempre per mi és saludada, 
amb un somriure i un Bon dia Núria”. Josep 

(les fotos son del nostra estimat El Passeig)

dissabte, 1 d’abril del 2017

fent i desfent

 fent

 fent
 fent
 fent
 fent
 fent
 fent
Fent i desfent 
o lo que és el mateix 
construir i desconstruir
C/Del Negociant cantonada amb el C/Farrants fa temps es va construir un esquelet de formigó, vaig plano, per fer-hi pisos. 
No se que va passar, diuen que els plànols no s’ajustaven a l’espai autoritzat. Tot i estant validats per l’obra.
Per fi han resolt el problema. 
Desconstruint per començar de nou. Josep
desfent
desfent
desfent
desfent
desfent
desfent
desfent
desfent
desfent

dijous, 23 de març del 2017

escenificació


Can Bellavista
Passeig Ignasi Sala.









 Un passeig recompensat.
Feia un passeig amb la Fuji penjada el coll, buscant retratar lo retratat, però vaig tenir la sort de qui no la busca, i la troba us explico: 
Venien una collada de persones, varen entrar a la llard dels avis a la Ronda del Carril, jo sense pensar-m’ho al darrera. En un tres i no res vaig ser a dintre, l’oportunitat de fer moltes fotos, d’un lloc mai fotografiat per mi.
M’hi sentia bé el mig d’aquella gentada. Mentre escenificaven fets de la guerra civil, tot recordant l’historia. Aquella bonica i gran torre va ser ocupada durant la guerra. Ara hi descansen els avis. En mig d’ells vaig sentir que n’era un més. Vaig sortir feliç i content de el premi que em va donar l’atzar aquell mati endiumenjat. Josep















un poble apte per tothom

BLOG obert, per opinar sobre la vida i convivència a La Garriga, denunciar impediments per circular amb la cadira de rodes, deteriorament del mobiliari urbá, o qualsevol cosa a millorar, també mencionar les millorades, tot espera’n l’arranjament del centre, serà totalment adaptat. Quina il-lusiò passejar-m'hi...
http://opinemlagarriga.blogspot.com // opinem@gmail.com