L’avi Lluis en ha deixat
Era un tertulià puntual a l’estiu a la plaça del Silenci a l’Hivern a Can Dachs, ell no fallava mai, abans però el podies trobar amb el diari Avui sota el braç, era cuidàdos i el portava plegat, com qui portés el millor tresor, era reservat de conversa, quant enraonava era assenyat, sabia molt dels garriguencs, recordava fets i els explicava amb cura, amb molt de respecte, jo he aprés molt d’ell, ja que soc garriguenc d’adopció per circumstancies de la vida, vaig tenir la sort de conviure estonetes a la plaça, el recordo passejant agafat de la ma a la dreta de la Pilar, eren uns avis tendres, En Lluis estava el corrent de la meva malaltia, enseguida la va associar, doncs va viure l’ELA de prop d’en Pepo Perez de Rozas company de feina al Institut Blancafort. Sempre va tractar la malaltia amb delicadesa i atenció.
.
.
El 7 de desembre vaig fer unes fotos de tres avis a la plaça de Can Dachs, de fondo el nostre estimat Ginkgo a mes de fotografiar-lo amb detall, em el mateix sobre del fotògraf les i vaig deixar a la bústia amb una nota “et trobem a faltar” esperançats del seu retorn. Ahir el tanatori la Pilar va confirmar-me ‘que l’havien agradat molt les fotos’ en veure-les es va posar content, en Lluís segur que enyorava la tertúlia de la plaça i estimava el Ginkgo. M’ha alegrat en saber-ho. En la llunyania li vaig treure un petit somriure.
.
.
La Garriga 28 desembre del 2011 quant són les 4:18 de la matinada acabo de redactar unes paraules de comiat del benvolgut i estimat Lluis, doncs “al llit desvetllat amb els pensaments bolcats en ell".
.
.
En Lluís ja no serà mes en nosaltres, ara si que de veritat es quant et “et trobàrem a faltar”. T’ho volia dir. Sempre estaràs present en el meu pensament.
Calla tot
Ploren les nits com les meves paraules
i plora el silenci de tanta buidor,
ploren els ulls de la meva ceguesa,
de tanta tristesa, de tant de dolor.
.
Crida la pluja com tots els meus mots
i crida la pena, i crida tan fort...
com criden els somnis de tanta foscor
en aquesta tempesta que s'ho està emportant tot.
.
Calla la sort, calla com jo
i callen l'alegria, la tendresa i l'amor.
Calla, tot calla... com sempre he fet jo!
i llavors és quan sento el meu crit i el meu plor.
.
I es despullen els arbres,
.
I es despullen els arbres,
i se'n va el sol...
i s'amaguen els dies rere la lluna
per por a il·luminar un món que ningú vol veure
i les estrelles s'apaguen
lentament, molt lentament.
I l'aire s'acaba,
i l'aire m'ofega.
I tot és massa dur per obrir els ulls
i vull tancar-los i no mirar
per no sentir tant de mal.
foto: Canon PowerShot G12 07/12/2011 12:18 per jrrof
He anat a l’enterrament, l’església plena, m’ha sobtat el gran silenci de la gent, amb respecte, ni un estossec, el mossèn en la seva predica feia referència al Lluis nen i home, m’he quedat amb aquestes paraules: “mestre de saviesa” s’asseia amb els amics a la plaça” “el seu tarannà el feia preocupar-se dels coneguts i amics que trobava per el carrer” “entomà la vida les coses mes senzilles” El fill, en nom dels germans ens ha recordat en Lluís pare. L’últim adéu a un home bo.
Quin post més emotiu. És trist però alhora és bonic! de debó Josep que les teves paraules emocionen, de ben segur que les teves fotos van reconfortar el teu amic Lluís, quin regal més agradable li vas fer. Un petó, rescatador de somnis.
ResponElimina