núria albó

cosa viva

Com no ans he fet por estimar la gent

ara que estem tan sols hem sofert una mica

però el dolor és joiós com un infantament

perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.

Tots els que hem estimat, ara passen de llarg

i corren pels camins sense voler-nos veure

però encara que sigui amb llàgrimes als ulls,

nosaltres somriurem.

Tornarem a donar les mans i el cor

a cada nou amic que ens ho demani

sense escoltar la por d’un nou esqueixament

i de trobar-nos sols altra vegada.

Perquè a cada racó ens hi espera el record

d’alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.

Perquè a cada revolt caminarem més buits

i sentirem l’olor de cosa viva

que deixem al darrera.

Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem

i em descobert que viure és el gran goig

i aquest petit dolor ens farà adonar

que encara no som morts.

Núria Albó

(la mà per front, 1962)

.

l'ombra d'uns amics garriguencs i la meva pròpia reflectida a les velles llambordes integrades a la catifa de l'escola Puigraciós, al carrer Samalús.



Fotos jrrof: Canon EOS 400D 26/06/2011 18:49

 Catifes de flors al carrers de la Garriga (diada del Corpus 2011), estimades per la Núria Albó com bona garriguenca que és, perxo he cregut adients per il·lustrar aquest bonic poema seu.